Tecnología Educativa

El poder de la imatge 24 Abril 2009

L’escola veu en els mitjans audiovisuals  un escull o un recurs per acostar-se als seus alumnes?. Tenint en compte que és aquesta via de comunicació per la qual els adolescents d’avui reben bona part de la informació que desprès seleccionen, descodifiquen i apliquen a les seves vides, cal preguntar-se i reflexionar si en el sistema educatiu aquest és un recurs utilitzat correctament. I com educador crec que tenim dos opcions, la que crec més estesa avui dia que es contemplar el fet i fustigar-se del mal i la influència que fan els mitjans audiovisuals sobre els adolescents , o aprofitar  l’immens univers de possibilitats que aquestos ens ofereixen per arribar als nostres alumnes. Comença a ser hora de reduir el pes dels llibres de text i descobrir noves vies de comunicació. Esta clar i no se’m mal interpreti, que amb això no estic fent una crida a llençar tots els llibres a la foguera, però els adolescents d’avui és comuniquen per altres canals, i cal que aquestos siguin utilitzats pels centres educatius.  Ajudar-nos d’aquestes eines crec que ens facilita molt la nostra tasca, d’altra banda no estem fent res que no facin totes les professions del món, o es que algú creu que els metges continuen operant amb eines del segle IXX?

El cinema en concret ens  dona la possibilitat -en el cas que ens ocupa de les drogues-, de posar nom i cognoms als afectats i efectes. És el que tantes vegades s’ha dit del poder de la imatge, la possibilitat d’observar com joves que responen a les característiques generals de qualsevol  jove comú, pot ser víctima d’aquesta lacra. D’aquesta manera  fent  veure que del que s’està parlant, no és tant sols una teoria o una nova imaginació del món dels adults, sinó que té una crua realitat que el cinema ens pot acostar de primera mà.

El fet que el programa educatiu “Irudi Biziak” que el text presenta, estigui dirigit per una “empresa” externa, amb professionals coneixedors de la matèria, li dona al meu entendre un punt de qualitat, ja que la distància generacional entre professors-alumnes moltes vegades és causa de desconeixement de les realitats actuals, i ja d’entrada és un mal punt d’inici per encarar el tema.  També té en compte la figura dels pares, que per altra banda en molts casos necessiten tanta informació com la que puguin necessitar els seus fills.

Personalment sóc de la opinió tal i com diu l’article, que l’educació a d’informar tant com sigui necessari sobre el tema de les drogues, (aquí podríem afegir, la seguretat vial, la violència de gènere, o tants i tants altres temes) i donar les basses per que cadascú pugui fer una reflexió i tingui sòlids arguments a l’hora de triar el seu camí amb totes les conseqüència.  I en aquesta informació cal donar-li una realitat, si ens quedem en el paper i la teoria correm el risc que els alumnes creguin que la cosa no va amb ells. I per aconseguir aquesta visió real del tema cal sortir de les aules i observar la realitat que ens envolta. És cert que el cinema ens acosta aquesta realitat, però jo aniria més enllà, realitzant visites a centres d’atenció a drogodependència, parlar amb afectats directes de les drogues, i un cop tinguem tota la informació, i havent treballat el tema, que cadascú actuí.