Tecnología Educativa

Memòria informàtica 16 Mai 2009

Després d’una llarga cerca en busca d’aplicacions informàtiques encarades a pal·liar alguna discapacitat mental, m’agradaria destacar dues coses que sincerament m’han sorprès gratament. Per una banda el gran ventall de software que s’ofereix de manera lliure per aquest sector de població, i per altra la aportació a la investigació i la implicació amb la que actualment treballen gegants informàtics com IBM o Microsoft que a vegades ens són presentats com els dolents de la pel·lícula, doncs bé, sembla que també tenen la seva part solidaria.

El programa que he trobat i vull presentar en aquest blog és el que la companyia Educamigos i la Fundació ACE (Alzheimer Centri Educacional) han elaborat. Porta per nom  Smartbrain,  es tracta d’un programa interactiu i multimèdia dissenyat i desenvolupat per investigadors espanyols amb l’objectiu d’estimular les capacitats cognitives de persones amb problemes de dèficit cognitiu. Smartbrain va dirigit a persones amb símptomes de deterioració cognitiva originats per l’envelliment o per Alzheimer i altres demències afins. Aquest tipus de persones solen tenir pèrdues de memòria, dificultat per a planificar tasques quotidianes o per a mantenir una conversa. Per això Smartbrain millora les condicionis cognitives del malalt, així com la seva qualitat de vida, i a més disminueix la necessitat de control i supervisió de la família, en la proporció que augmenti l’autonomia del malalt. El programa Smartbrain disposa de 70 activitats diferents, desenvolupades aprofitant al màxim les capacitats interactives i multimèdia que ofereix Internet. Totes les activitats disposen de almenys 15 nivells de dificultat, que s’activen en funció del progrés arribat pel pacient per a situar-se sempre en el punt d’estrès cognitiu òptim, que no genera ni frustració ni avorriment. L’interès dels desenvolupadors de Smartbrain és estendre aquest programa als centres de dia, hospitals, residències i associacions de familiars de Alzheimer, entre uns altres, per a la seva utilització com instrument complementari.

I paradoxa, si jo he començat aquesta entrada lloant el fet que bona part del software enfocat a la població amb algun tipus de discapacitat el podríem trobar lliure de pagaments, aquest tot i tenir una versió de proba que podem descarregar gratuïtament, ens demana que passem per caixa si ens interessa disposar de la versió complerta… sempre li podem demanar al informàtic de la família que ens ho aconsegueixi per altres canals.

Clikeu aquí per accedir a la web del software

La Classe 12 Mai 2009

Com definiries la intervenció docent del professor de llengua?

En un suburbi qualsevol de la veïna França, en un institut on el percentatge d’immigrants és el dominant, un professor de llengua al qual motivació no li en falta, buscarà la manera de transmetre els seus coneixements a uns joves als que s’haurà de “guanyar”.

Amb aquest ingredients, la pel·lícula mostra d’una manera molt nítida, com de complicada pot arribar a ser la tasca d’un professor, i la desorientació pedagògica amb que ho viu el professorat.

Doncs bé, en mig d’aquest panorama el protagonista de la pel·lícula un jove professor de llengua busca en les seves classes la implicació d’uns alumnes que no veuen cap mena d’aplicació a les seves vides allò que aquell home els hi esta explicant. El professor des d’un primer moment es mostra molt proper als seus alumnes, el que fa que bona part d’ells confií en ell, aquest “coleguisme” el portarà més endavant a un carreró sense sortida, ja que al veure’s obligat a expedientar un alumne, la resta de la classe se’n adonarà que al fi i a la cap aquell és un professor més.

Aquesta doble cara al meu entendre porta a un descrèdit del professorat, encara que tot sigui dit, guanyar-te el respecte i la confiança de 20 adolescents de les característiques que estem parlant, ha de ser com a mínim complicat.

També m’agradaria comentar com en un moment de la pel·lícula el professor porta als alumnes a treballar a les aules d’informàtica, un espai diferent a l’aula, mitjans diferents i el recolzament del professors sembla que fan efecte i és aquí on fa la sensació que els alumnes és motiven més. I un és pregunta, si li ha funcionat, perquè no explota més aquesta via? En cap moment més de la pel·lícula utilitza aquest recurs.

Quin comportament tenen els pares i com influeix en el rendiment dels alumnes?

Moltes vegades els que treballem amb nens petits, quan observes comportaments difícils en un nen, et preguntes: Com deuen ser els pares? I un cop els coneixes entens moltes coses d’aquell nen. Així que la segona pregunta la dono per resposta, la influència dels pares ja sigui per positiu o per negatiu, és crucial en l’educació dels fills.

En la pel·lícula aquesta “regla de tres” s’observa quan el professor crida a tutories als pares, uns accepten les orientacions del professor, altres busquen en l’ambient de l’aula el baix rendiment del seu fill, d’altres com la mare d’en Suleyman prou feina té per entendres amb el professor, ja que no parla francès. És a dir, que el panorama de fora de l’aula és tant o més complicat per al professor com el que té a dins de l’aula.

Existeix racisme dins de l’aula?

Tot i que les realitats de cada un dels alumnes és totalment diferent, jo tampoc crec o si més no ho he sabut veure, que existís racisme entre ells, crec que tots son conscients de quins son els motius que els han portat allí. I la reacció que tenen quan s’assabenten de l’expulsió d’en Suleyman demostra que poc o molt és respecten.

Si que en un moment barregen futbol, i nacionalitats surten comentaris poc afortunats, però considero que forma part de l’espectacle del futbol.

El que si que sobta i s’ha de destacar que cap d’ells se sent Francès…

Quins problemes creus que té en Suleyman? Consideres que la intervenció educativa és l’adequada? Què haguessis fet tu?  

En Suleyman és el viu reflex de jove sense cap mena de motivació acadèmica, que assisteix a classe perquè la llei així ho diu, i esta esperant l’hora que compleixi els 16 anys per a poder anar a treballar. De què? Doncs del que sigui, les seves expectatives son mínimes i no es planteja cap futur prometedor.

Per altra banda a casa viu un ambient hostil que no fa més que afavorir perquè el nano s’encamini cap un “futur” ple de dubtes i incerteses.

La intervenció educativa en casos com aquest, que aquí a casa nostra també son freqüents, esta fallant per tot arreu.

En primer lloc, plans d’estudi del tot desfasats per a nois que saben que el seu futur passa per aprendre coses més practiques i productives, que saber analitzar morfològicament una oració.

I després la rigidesa d’unes lleis que tenen en la sanció, la solució pedagògica als problemes de conducta dels alumnes, tot plegat fa de l’escola un lloc poc agradable per un noi “de barri”.

BUF! I que hagués fet jo? Doncs no ho sé, perquè enganyar-vos. El professor actua sota pressió en un moment de tensió i decideix portar al noi davant del director, però jo crec que passats uns minuts i veient la repercussió que pot tenir, se’n penedeix. Així que jo, intentaria no dur-me per les emocions i tant com hem fos possible actuaria en bé de l’alumne.

Creus que el professor fracassa en la seva tasca?

No, i ja ho he dit abans, el professor és un més de tot el desgavell en que esta immersa l’educació (aquí també). Per tant seria injust dir que ell a fracassat quan el que esta fracassant és el sistema educatiu. Si bé es cert que hi ha professors que se’n surten millor que d’altres, però ell ho intenta i busca la manera, d’altres ni arriben aquest punt.

L’educació necessita més aportacions pedagògiques i no tantes reformes politiques, a model de la justícia que configura una de les potes de l’estat, cal despolititzar l’educació i deixar treballar als que per això han estudiat. Després sortirà o no bé, però almenys tindrem la tranquil·litat que darrera hi ha gent preparada per resoldre el problema, ara per ara desconec la formació acadèmica de qui decideix com s’ha de dur a terme l’educació a les nostres escoles.

Comentari cinematogràfic de la pel·lícula.

La pel·lícula es l’adaptació al cine del llibre “entre los muros”, i aquesta reprodueix en el mateix escenari que narra el llibre i amb actors del mateix institut, el que li dona a la pel·lícula una naturalitat i realitat que la fan encara més impactant.

Certs moments de la pel·lícula es confonen amb un documental, ja que sembla que el director busqui tant la implicació del espectador que els efectes tècnic són mínims, el que fa que et creguis més la història. El fet que la trama es desenvolupi a França i estigui explicada per francesos, es un punt a tenir en compte, la industria cinematogràfica americana ja cansava una mica sobre el tema.

El poder de la imatge 24 Abril 2009

L’escola veu en els mitjans audiovisuals  un escull o un recurs per acostar-se als seus alumnes?. Tenint en compte que és aquesta via de comunicació per la qual els adolescents d’avui reben bona part de la informació que desprès seleccionen, descodifiquen i apliquen a les seves vides, cal preguntar-se i reflexionar si en el sistema educatiu aquest és un recurs utilitzat correctament. I com educador crec que tenim dos opcions, la que crec més estesa avui dia que es contemplar el fet i fustigar-se del mal i la influència que fan els mitjans audiovisuals sobre els adolescents , o aprofitar  l’immens univers de possibilitats que aquestos ens ofereixen per arribar als nostres alumnes. Comença a ser hora de reduir el pes dels llibres de text i descobrir noves vies de comunicació. Esta clar i no se’m mal interpreti, que amb això no estic fent una crida a llençar tots els llibres a la foguera, però els adolescents d’avui és comuniquen per altres canals, i cal que aquestos siguin utilitzats pels centres educatius.  Ajudar-nos d’aquestes eines crec que ens facilita molt la nostra tasca, d’altra banda no estem fent res que no facin totes les professions del món, o es que algú creu que els metges continuen operant amb eines del segle IXX?

El cinema en concret ens  dona la possibilitat -en el cas que ens ocupa de les drogues-, de posar nom i cognoms als afectats i efectes. És el que tantes vegades s’ha dit del poder de la imatge, la possibilitat d’observar com joves que responen a les característiques generals de qualsevol  jove comú, pot ser víctima d’aquesta lacra. D’aquesta manera  fent  veure que del que s’està parlant, no és tant sols una teoria o una nova imaginació del món dels adults, sinó que té una crua realitat que el cinema ens pot acostar de primera mà.

El fet que el programa educatiu “Irudi Biziak” que el text presenta, estigui dirigit per una “empresa” externa, amb professionals coneixedors de la matèria, li dona al meu entendre un punt de qualitat, ja que la distància generacional entre professors-alumnes moltes vegades és causa de desconeixement de les realitats actuals, i ja d’entrada és un mal punt d’inici per encarar el tema.  També té en compte la figura dels pares, que per altra banda en molts casos necessiten tanta informació com la que puguin necessitar els seus fills.

Personalment sóc de la opinió tal i com diu l’article, que l’educació a d’informar tant com sigui necessari sobre el tema de les drogues, (aquí podríem afegir, la seguretat vial, la violència de gènere, o tants i tants altres temes) i donar les basses per que cadascú pugui fer una reflexió i tingui sòlids arguments a l’hora de triar el seu camí amb totes les conseqüència.  I en aquesta informació cal donar-li una realitat, si ens quedem en el paper i la teoria correm el risc que els alumnes creguin que la cosa no va amb ells. I per aconseguir aquesta visió real del tema cal sortir de les aules i observar la realitat que ens envolta. És cert que el cinema ens acosta aquesta realitat, però jo aniria més enllà, realitzant visites a centres d’atenció a drogodependència, parlar amb afectats directes de les drogues, i un cop tinguem tota la informació, i havent treballat el tema, que cadascú actuí.

Repartint papers 14 Març 2009

El curt “un passajero negro” mostra com la societat viu el fenomen del racisme, en un context tant habitual com és un transport públic. Així doncs veiem com un ciutadà alemany (de color) al agafar el tramvia, es blanc de tota mena de despropòsits per part d’una anciana la qual realitza un monòleg amb el que omple el vago del tramvia, de topics que ja hem escoltat alguna que altre vegada en referència als nouvinguts. La gent que omple el vago, fa com qui no va la cosa. En aquestes apareix el revisor del tramvia que tot realitzant la seva feina demana el bitllet a tots els passatgers, per sorpresa de tots/es el cuitada “de color” li pren de les mans el bitllet a la anciana que la estat fustigant durant el trajecte, i se’l menja (el bitllet). Quan el revisor li reclama, la anciana li explica el succés, al que el revisor li respon “es la pitjor excusa que m’han donat mai” i fa baixar a la anciana del tramvia. Destacar que la gent que ha presenciat l’escena no surt en favor de l’anciana.

La proposta educativa que plantejo amb el curt “el passajero negro”, la dissenyo pensant en alumnes de segon cicle de l’ESO (14-16 anys).

Dins l’assignatura de ciutadania (per exemple), sense prèvia explicació per tal de intentar agafar per sorpresa al alumnat, realitzaria una visualització del curt. Un cop acabat aquest fora interessant recollir, per una banda quina idea extreuen del mateix, i per altra veure quines són les opinions al respecte del tema que el curt ens presenta.

Un cop finalitzat el debat que se’ns pugui plantejar, l’activitat continuarà amb la formació de grups de 4-5 alumnes que realitzaran un petit joc de rol, on s’intercanviaran els papers que en el curt apareixen (anciana, viatger de color, revisor, viatger que presencia l’escena), interpretant l’escena principal del tramvia, en aquest cas la persona que representi a la anciana, se centrarà en una característica a recriminar a la persona “atacada”, aquest aspecte serà definit pel professor, això és així ja que crec que de centrar-se en un aspecte que no afecti al alumne, pot ser una activitat en va. Un cop finalitzada la representació, cada personatge haurà d’explicar quines han estat les seves sensacions i emocions.

Educació 2.0 23 febrer 2009

Extraiem totes les potencialitats que ens ofereixen les tecnologies, ja sigui a la vida particular de cadascú com a en l’àmbit escolar?  Amb aquest debat ompliríem fulls i fulls de reflexió i opinió sobre la qüestió, el que és ben cert, és que la tecnologia avança a un ritme que pels ciutadans  a vegades se’ns fa difícil mantenir-nos al dia de totes les noves eines que van sorgint al mercat.

Personalment crec que aquest és un debat que amb els anys  tendirà a la normalització. Hem de pensar que el “bom” tecnològic ens arriba a casa nostra finals dels 80 i sobretot al llarg dels anys 90, i podem dir que es tracta d’un fenomen recent, que les generacions més joves ja viuen amb total normalitat però pels que s’han fet grans amb el paper i el bolígraf suposa en alguns casos, un canvi en les estructures i formes de funcionament.

Si em preguntes, creus que les tecnologies han d’estar presents en el procés d’aprenentatge a l’escola? La meva resposta es un si, però… Entre una llarga llista de motius a favor, crec per una banda que la tecnologia ens acosta al alumne i ens facilita la interacció amb aquest, hem de pensar que en molts casos les tecnologies suposa per a nens i joves la seva eina de comunicació i expressió, i per l’altra cal que també fem veure que un ordinador una PDA, etc. Van més enllà de l’ús lucratiu tant limitat que actualment tenim d’aquestes eines. Però (sempre cal posar un però)  un mal/excés ús de les tecnologies ens pot anar en detriment de les interaccions humanes, alienar-nos d’aquest  món  i conduir-nos cap a una societat una mica més individualista de la que ja tenim, i la veritat la idea no motiva gaire.

Per acabar, dir que com a pedagogs, la via tecnològica crec i potser dic una barbaritat, ja a hores d’ara esta revolucionant el camp de l’educació, i com a tals cal que estiguem al dia de tot el que corre per la xarxa o ens veure’m desfasats en no pas tants anys.

Obrim el blog! 15 febrer 2009

Benvinguts al nou blog que avui inauguro, on reflexionarem sobre la repercussió i aplicació de les tecnologies en les nostres vides, i en especial en el camp educatiu.

Esperant que aquesta sigui no només una eina de reflexió i opinió personal, sinó desitjant que us hi sumeu i digueu la vostra.

Així doncs…comencem!!